Join the new world

Estava pensant en els darrers fets de fa uns dies, en els shitstorms, robatoris, actituds autoritàries… per arribar a la conclusió de que, encara que a tot arreu, VR inclosa, couen faves 😉 aquí a eEgipte repetim cada dos per tres.

Al poc de e-neixer a eEgipte, ja em vaig trobar amb aquesta situació de ple. Va ser una època en que a la punta de la llança catalana hi havien, com ara, tres caps visibles i destacats.

Les meves primeres reclamacions van ser contra aquestes actituds egocèntriques i reivindicant el paper de les noves generacions i de noves idees.

Per negligència es va perdre el fòrum anterior, on hi havia recopilada un munt d’informació, de debats, de lleis aprovades i moltes hores de idees i feina dels meus eAvantpassats.

Potser va ser la gota que va fer vessar el got, però a partit d’ aquí va començar una lluita bruta de ego’s, que ha arribat fins avui.

La llei del “oeste”.



La unitat es va trencar, es van formar nous partits i el clímax va arribar amb el ja famós robatori de tot el gold d’ eEgipte.

La resta de la historia va seguir per el mateix camí fins ara que tornem a trobar-nos altre vegada amb una situació similar.

Segueixo pensant (encara que costi de creure 😉, i intento veure el joc, eR, amb visió estrictament ingame. Amb una comunitat que a part dels dos clicks (treballar i entrenar), de participar en alguna DO i de intentar (sovint sense èxit) guanyar alguna BH, te la opció de presentar-se a congressista per guanyar una medalla i participar en la votació d’unes lleis, amb poca utilitat si no es saben aplicar amb certa coherència i que molt sovint serveixen per a molt poc. O presentar-se a CP.

A l’hora de votar, veus per exemple, un candidat egipci i un català, i sense mirar-t’hi massa, votes al català.

Però aquest joc, així es molt avorrit i te molt poca gràcia.



Alguns tenen padrins i tenen mes fàcil pujar entrenaments, obtenir armes o algun extra de gold, però la majoria triga molt, molt, molt, en poder gaudir una mica de les possibilitats del joc.

Pujar la força a un nivell competitiu costa molts diners i temps.

Tenir algun negoci d’armes o de menjar rentable també.

Amb pocs recursos intentes petites heroïcitats, gastes tot el que havies guardat durant molt de temps i guanyes una BH suada fins el ultim segon i tens el teu petit moment de gloria i èxtasis particular.

Continues treballant per 4 xavos i estalviant el poc gold que entra a caixa per pujar els trainings, que saps que algun dia podran ser útils per el país i potser algun dia et serà mes fàcil aconseguir medalles i així poder augmentar una mica el teu nivell de vida.

Intentes fabricar 10 miserables metralladores al dia i uns quants contenidors de raw per treure un sobresou de misèria i amb 4 duros a la butxaca vas al mercat a buscar gangues per desprès vendre-les a preu de mercat i guanyar així alguns egp extres.



I ja està. No hi ha res mes.

I segueixes no sent ningú i esclavitzat a aquells dos clicks si no vols caure en la e-misèria.

Això es el joc ingame per la majoria de la gent.

Evidentment, la majoria d’aquests marxen.

Però algú, algun dia va inventar els fòrums i els xats.

Als xats coneixes a gent, parles de moltes coses, sovint insustancials, però et fa prendre mes consciencia participativa del joc i inclús pots aprendre coses noves o posar en practica algunes idees.

El fòrum es encara millor per el joc ja que allà es on prenen forma les idees, on es debaten i discuteixen i on tot queda escrit.

Al final entens que l’anima del joc en si, està fora del joc.

Saps que quan votes a algú dins del joc, es per que l’has conegut a fora i saps mes o menys que pensa i quines intencions te. Saps que hi han altres persones que juguen amb els mateixos ideals i objectius en comú amb tu. I comprens que amb l’acció d’una comunitat o grup a l’hora, pots aconseguir fites que tot sol no podries.

El joc així, pren major interès.

Per la mecànica del joc, tots sabem i es natural, que hi han jugadors que porten mes temps, que tenen mes coneixements i experiència i sobretot, molts mes recursos que la resta. Qualsevol ePais necessita i vol tenir gent d’aquesta i quanta mes, millor.

En un e-Pais com el nostre encara mes.

Els necessitem a les batalles, a la economia, necessitem els seus consells i les seves decisions. Els necessitem de líders o de mestres però no de Deus, d’amos, reis o dictadors.

La humilitat, quan la tenen, es el que els fa grans.

Però quan la majoria som nomes figuretes o peces d’un tauler, la cosa s’estimba.

Quan els xats, els fòrums o el mateix joc en si es converteixen en la partida dels totpoderosos, els jugadors de la plebe passen a ser insignificants, vulnerables i desencantats.



Aqui tots hem de poder fer el que a la VR potser ens es impossible i no tenim per que basar-nos en ella per portar a terme les nostres ambicions en el joc.

Aquí també existeix un passat, que es el que ens ha dut a on som.

Hem d’estar agraïts a tots els que ho han fet possible amb el seu esforç i el seu temps.

Però això no ens ha de crear cap submissió ni dependència, ni portar-nos a una espiral de retrets i discrepàncies sense fi.

Tampoc el e-passat comporta cap obligació de futur.

Ens ha de portar a un espai de llibertat, de concòrdia, on tothom pugui fer i dir la seva.

On tots puguin participar en la construcció d’una maquina perfecte o al menys, el mes perfecte possible.

On no tinguem que estar lligats necesariament a ideologies externes i on poder desenvolupar coses noves.

Si només podem jugar al que, com i quan vulguin alguns, tot això continuarà en el dejà vu dels robatoris, les disputes i en definitiva, del fracàs.



Això es un joc social i com a tal crea societats.

Aquestes creixen i milloren amb la organització econòmica, política i militar.

Ni la anarquia del campi qui pugui, ni l’autoritarisme aporten solucions al creixement social.

Sí ho fan la democràcia i la participació ciutadana individual o assembleària.

La meva proposta particular, el meu full de ruta personal per la construcció d’una e-societat que pugui progressar i prosperar passa per la organitzaciò, la participació i el consens de tots o d’una majoria.

Amb una base constitucional o estatutària on gravar els nostres principis bàsics, no necessariament per nosaltres, sino per els que vindran darrera.

Amb una organització institucional i administrativa que delimitin que i com ho hem de fer.

I una normativa ajustada a una legislació bàsica que ajudi a resoldre certs problemes com la corrupció, els abusos de poder o els robatoris, entre altres o simplement per aconsellar i dirigir l’ eEstat en determinades situacions confoses.

Principis que no tenen per que ser inamovibles.

D’altre manera, no passarem de ser una estructura social cavernícola a eR, amb caps de la tribu inclosos.

Y com que has sigut un bon lector i has tingut la paciència d’ arribar fins aquí, aqui tens un humil regalet, ja clàssic, però estimulant per segons qui 😉

En qualsevol cas, es un bungabunga una mica inquietant, però segur que no podràs parar de mirar.